Fem BarriFestival VilamonItinerariosNovedadesProgramaTurismo Responsable

Entrevista amb José Luís Infante – El Tano

By 9 maig, 2017 No Comments

Caminante no hay camino, se hace el camino al andar“. Aquesta pot ser la frase més encertada per a presentar a José Luís Infante o, com ell es fa dir, El Tano. Un passat lligat als seus peus li va fer apreciar el regal que és caminar amb sentit, gaudint del que ve després de cada cantonada, explorant, aprenent, connectant amb les persones a qui trobes i descobrint els secrets d’una ciutat amb molt per explicar. El concepte que utilitza per definir aquesta forma de conèixer Barcelona s’anomena Slow Walk i és, sens dubte, exemplar.

Angela: Com apliques el concepte de slow walk a les teves rutes per una ciutat que es caracteritza per tenir un dia a dia frenètic i a amb presses?

El Tano: Barcelona és una ciutat que només es pot entendre caminant. Compta amb 1,367kmsde carrers on conviuen més de 116 nacionalitats. És una ciutat molt dinàmica i en constant transformació. On els mapes es tornen obsolets ràpidament. La realitat canviant, la memòria i el coneixement col·lectiu només es troben al carrer. Experimentar el carrer redueix el món a una escala més humana.

Des d’aquesta perspectiva i a través del diàleg interdisciplinari amb els veïns i el barri traço petites rutes de descobriment i exploració de l’entorn com una oportunitat de conèixer la ciutat des de dins. Aquestes rutes són passejos de contemplació de la vida d’una comunitat. Es realitzen de forma Slow, sense pressa i de manera no invasiva, respectant el ritme i la convivència de l’ecosistema particular de cada barri.

Angela: Em crida molt l’atenció quan dius que les rutes que fas són “passejos de contemplació de la vida d’una comunitat”. Això vol dir que valores la història de la ciutat a través de les persones que hi viuen (i hi han viscut)?

El Tano: Totalment, existeix una saviesa popular a cada barri a la qual només es pot accedir sortint al carrer a conèixer els teus veïns. Les meves rutes sorgeixen primer d’explorar la realitat del meu entorn, després investigo la història. Per exemple, la ruta que proposo a Gràcia s’origina en el coneixement adquirit després d’haver-hi viscut diversos anys. Des de fa 4 anys dedico com a mínim 80 minuts diaris a explorar i experimentar totes les possibilitats que ofereix caminar. Calculo que porto més de 7,000 kms. recorreguts. Com d’aquí a l’Índia. Una petita volta al món sense sortir de Barcelona.

Investigant la ciutat amb els meus peus, obrint noves rutes de coneixement compartir i connexió amb l’entorn urbà a una escala humana. Aquest impuls ve de la meva infantesa. Hi ha persones que pensen i creen en moviment. Sóc una d’elles. El meu objectiu és compartir el que he après i experimentat caminant. A les persones singulars que he conegut en aquest llarg trajecte i els tresors que he descobert explorant el meu entorn exterior i interior. Si et vols fer una idea dels meus passejos i rutes et passo aquest link: http://eltano.es/escoge-tu-camino/paseos_rutas/

Angela: Com va començar la teva passió per descobrir els secrets dels barris des de les voreres?

El Tano: Tinc 44 anys i vaig néixer a Lima – Perú i si pogués definir el perquè caminar és tan important com a font de coneixement i experimentació, et citaria 3 moments vitals que t’ajudaran a fer-te’n una idea:

Exploració: vaig viure una infància extraordinària ja que em vaig demorar més del que és habitual en fer el meu primer pas. Em van operar ambdós peus i vaig utilitzar sabates correctores fins a poder caminar amb normalitat. Vaig ser el nen raret de les cicatrius als peus. Com a nen estrany, vaig tenir comportaments d’acord a la meva singularitat. Un d’ells era el poderós i a vegades incontrolable impuls de sortir de casa per explorar territoris desconeguts del meu barri. Caminant vaig descobrir tresors amagats; personatges únics i meravellosos i històries sorprenents, dignes de ser explicades.

Resiliència: D’adolescent a Lima, la ciutat on vaig créixer, va ser assolada pel terrorisme. Sortir a caminar per determinats llocs de la ciutat era perillós. Però sortíem igualment al carrer. Hi va haver diverses marxes pacifiques i cercaviles d’artistes reclamant l’espai públic per als ciutadans. Van ser èpoques difícils però vam resistir amb valentia. Com diu Rebecca Solnit en el seu llibre Wanderlust: “Caminar se vuelve habla en una manifestación o marcha y buena parte de la historia ha sido escrita con los pies de los ciudadanos caminando por sus ciudadesEste caminar es una demostración física de convicción política o cultural y una de las formas más universalmente disponibles de expresión pública”.

Emocions: A Barcelona, ciutat on visc, caminar em serveix per connectar-me emocionalment a la ciutat, els seus habitants i les seves històries. També per a alliberar tensions. Com els inuits, que caminen a la neu fins a alliberar les seves emocions negatives.

Angela: Com a caminant d’una ciutat que rep milions de turistes anuals, has pogut percebre un canvi d’actitud entre els residents i els turistes en els últims anys?

El Tano: crec que la por principal és a aquest tipus de turisme que visita Barcelona com si fos un gran aparador. Com ja hem parlat, crec que existeix la possibilitat d’un altre tipus de turisme. Un turisme “no invasiu” que s’interessi no només per la ciutat, també pels seus habitants. Entre els caminants hi ha una dita que prové de la filosofia zen: “El paisatge no existeix”. Vol dir que un mateix lloc pot ser vist des de diferents perspectives. El mateix passa amb Barcelona. Que a vegades semblen diverses Barcelones. Particularment em sento identificat amb com la defineix l’antropòleg Manuel Delgado: “Una ciudad debe ser un lugar donde conviven las prácticaslos hechoslos acontecimientoslos imprevistos, conflictosluchasmiserias y grandezas. Una ciudad que no es sumisa, que se agitaheterogénea, diversa, impredecible. Una ciudad debe ser un proyecto de convivencia entre personas y no de venta“.

Angela: Molt encertada la definició de Manuel Delgado, segur que les persones que descobreixen Barcelona amb tu s’enduen sempre un bon sabor de boca. Explica’ns en què consistirà l’itinerari que has preparat per al Festival Vilamón.

El Tano: l’itinerari que faré l’anomeno “Érase una vez Gràcia” i és un passeig per conèixer la història íntima del barri. Una història per a ser llegida amb els peus. Caminant a través de carrers poc freqüentats descobrirem petits racons habitats per personatges de conte, com la plaça custodiada per Pinotxo, la llibreria on els llibres escullen al lector o la casa de la Marieta, la guardiana del temps. Experimentar l’essència màgica d’aquest barri és invisible als ulls d’aquells que van amb pressa. Aquesta ruta és una invitació a la contemplació pausada dels carrers i les places amb encant de Gràcia, on habiten fantàstics personatges, alguns de carn i ossos, els quals mantenen viva l’essència del barri. Sabies que hi ha un dia en què plouen caramels? Com t’he comentat, vaig viure durant diversos anys en diversos llocs de Gràcia i puc afirmar que aquí conviuen en perfecta harmonia l’extraordinari i el quotidià.

En aquest passeig d’exploració, o Slow Walk, el temps no és el primordial, sinó l’experiència de conèixer des d’una altra mirada la història no oficial i els habitants d’un barri, el que permet traçar una cartografia emocional i propera. També és una manera de reivindicar el dret a desconnectar enmig de la ciutat i un toc d’atenció cap a un model de vida accelerat. No podem evitar viure en grans i sorolloses ciutats, però tenim la possibilitat de fer-ho en un estat interior més calmat i contemplatiu.

Angela: En els teus camins per la ciutat de Barcelona, has conegut alguna història inspiradora en particular que compartiries amb nosaltres?

El Tano: Un dels personatges més increïbles que he conegut és el meu veí, el Sr. Batllori, l’últim ceramista d’una saga de 8 generacions. Hi són des de 1793 i el seu obrador al carrer Cros del barri de Sants és impressionant. Si vas a visitar-lo podràs desxifrar de mica en mica l’ofici de la ceràmica, amb la seva rebotiga ancorada en un passat on disposaven de 12 empleats, modelaven i cuinaven peces al cor d’un forn que avui t’observa com adormit.

Per mi, aquest tipus d’històries són el fil conductor que et permet anar del present al passat d’un barri, aquestes persones que guarden la saviesa i la memòria de la seva comunitat. Com el Sr. Batllori, l’últim de la saga de ceramistes Batllori de Sants.